Descripció

L’entrada al Castell la formen uns amples arcs –els senyors feudals hi entraven muntats a cavall; per això el banc de pedra: per facilitar el muntar i desmuntar del cavall dels ufanosos senyors vestits amb incòmodes armadures- i les espitlleres, senyal inequívoc del caràcter defensiu de la fortalesa. Una xemeneia escalfava els soldats que feien guàrdia i la Sala Gran que ve a continuació servia per allotjar la resta de la tropa de protecció.

Pujant les escales principals, de clara influència renaixentista, s’arriba a la biblioteca. Bé, de l’actual biblioteca; anteriorment havia tingut altres funcions: d’església o d’escola pel poble si aquestes estaven en obres, d’allotjament de la tropa que el Castell era d’ús bàsicament militar... Les armes que s’exposen sobre la porta demostren que aquesta estança no sempre ha estat dedicada a la lectura o l’estudi.

Una altra escala ens porta fins a la planta noble. Els seus graons fets de pedra, una cúpula al capdamunt i les obertures en forma de balcons que donen a l’escala fan deduir que aquesta escala devia complir les funcions típiques dels patis interiors de les cases senyorials: ser el centre de vida, el punt de trobada, del castell.

I arribem a la terrassa, des d’on, segurament, els Senyors de Montclar devien pujar a observar les seves terres. Un pou, possiblement “enginyeria” dels àrabs, recull l’aigua de pluja, l’emmagatzema i la distribueix a través dels orificis de la pedra, tenint l'opció d’enviar-la també cap a l’exterior, en cas d’abundància i necessitat de netejar la façana. Alta tecnologia de l’època, en definitiva. Adossada a l’edifici, la “columna sanitària”, allà hi ha les latrines. I estant encara a la terrassa, es pot observar que l’església forma, de fet, part del propi edifici clar exemple de les estretes relacions típiques de l’època entre noblesa i clergue que es traduïren en utilitzar una part del castell i convertir-la en església.

Al gran saló, d’una altura de 6 metres i mig, hi ha una col·lecció de quadres, retrats dels avantpassats dels propietaris del castell. Una vegada més, les espitlleres giratòries a sota de les finestres i una ròtula també giratòria proven la necessitat d’estar preparats per defensar-se de qualsevol atac.

Orientat al sud, el menjador. Amb una taula de fusta d’una sola peça, els bancs a la vora del foc i un arc dels típics de la Vall d’Aran franquejant l’entrada. Seria ben curiós de veure les vetllades, les nobles vetllades, que devien tenir lloc en aquesta confortable estança. Finalment, un passadís replet de retrats dels familiars de la família Miguel condueix fins a les habitacions: l’habitació daurada (i daurada ve del color dels llits), l’office (on feia vida la família encarregada del servei d’aquesta planta, amb un dormitori al costat i rebent el menjar de les cuines a través d’un muntacàrregues) i, finalment, el petit saló, que, a l'estar orientat al nord, és el lloc més fresc de l’edifici i es pot deduir que és on feien vida a l’estiu.

I altre cop a les escales principals; si enlloc de pujar, les baixem, trobem l’entreplanta, amb les dependències privades: cuina, bugaderia, trull i tres dels 17 dormitoris que hi ha en total al castell. Finalment, la presó, el celler i la cotxera completen les dependències de la fortalesa. El celler va ser molt útil durant els temps que la producció de vi a Montclar era molt important; no obstant, després, va quedar pràcticament abandonat. Es tracta de la part més antiga del castell: una torre romana del segle II, de la qual només se’n conserva aquest tros, i que primer va ser la torre d’homenatge, més endavant la presó i, finalment el celler.