anglèscatalàespanyolfrancès
Castell de Montclar
Montclar - Urgell (Lleida)
 Tel. 973 40 20 45
info@castelldemontclar.com

Descripció

L’entrada al Castell la formen uns amples arcs –els senyors feudals hi entraven muntats a cavall; per això el banc de pedra: per facilitar el muntar i desmuntar del cavall dels ufanosos senyors vestits amb incòmodes armadures- i les espitlleres, senyal inequívoc del caràcter defensiu de la fortalesa. Una xemeneia escalfava els soldats que feien guàrdia i la Sala Gran que ve a continuació servia per allotjar la resta de la tropa de protecció.

Pujant les escales principals, de clara influència renaixentista, s’arriba a la biblioteca. Bé, de l’actual biblioteca; anteriorment havia tingut altres funcions: d’església o d’escola pel poble si aquestes estaven en obres, d’allotjament de la tropa que el Castell era d’ús bàsicament militar... Les armes que s’exposen sobre la porta demostren que aquesta estança no sempre ha estat dedicada a la lectura o l’estudi.

Una altra escala ens porta fins a la planta noble. Els seus graons fets de pedra, una cúpula al capdamunt i les obertures en forma de balcons que donen a l’escala fan deduir que aquesta escala devia complir les funcions típiques dels patis interiors de les cases senyorials: ser el centre de vida, el punt de trobada, del castell.


I arribem a la terrassa, des d’on, segurament, els Senyors de Montclar devien pujar a observar les seves terres. Un pou, possiblement “enginyeria” dels àrabs, recull l’aigua de pluja, l’emmagatzema i la distribueix a través dels orificis de la pedra, tenint l'opció d’enviar-la també cap a l’exterior, en cas d’abundància i necessitat de netejar la façana. Alta tecnologia de l’època, en definitiva. Adossada a l’edifici, la “columna sanitària”, allà hi ha les latrines. I estant encara a la terrassa, es pot observar que l’església forma, de fet, part del propi edifici clar exemple de les estretes relacions típiques de l’època entre noblesa i clergue que es traduïren en utilitzar una part del castell i convertir-la en església.

Al gran saló, d’una altura de 6 metres i mig, hi ha una col·lecció de quadres, retrats dels avantpassats dels propietaris del castell. Una vegada més, les espitlleres giratòries a sota de les finestres i una ròtula també giratòria proven la necessitat d’estar preparats per defensar-se de qualsevol atac.

Orientat al sud, el menjador. Amb una taula de fusta d’una sola peça, els bancs a la vora del foc i un arc dels típics de la Vall d’Aran franquejant l’entrada. Seria ben curiós de veure les vetllades, les nobles vetllades, que devien tenir lloc en aquesta confortable estança. Finalment, un passadís replet de retrats dels familiars de la família Miguel condueix fins a les habitacions: l’habitació daurada (i daurada ve del color dels llits), l’office (on feia vida la família encarregada del servei d’aquesta planta, amb un dormitori al costat i rebent el menjar de les cuines a través d’un muntacàrregues) i, finalment, el petit saló, que, a l'estar orientat al nord, és el lloc més fresc de l’edifici i es pot deduir que és on feien vida a l’estiu.


I altre cop a les escales principals; si enlloc de pujar, les baixem, trobem l’entreplanta, amb les dependències privades: cuina, bugaderia, trull i tres dels 17 dormitoris que hi ha en total al castell. Finalment, la presó, el celler i la cotxera completen les dependències de la fortalesa. El celler va ser molt útil durant els temps que la producció de vi a Montclar era molt important; no obstant, després, va quedar pràcticament abandonat. Es tracta de la part més antiga del castell: una torre romana del segle II, de la qual només se’n conserva aquest tros, i que primer va ser la torre d’homenatge, més endavant la presó i, finalment el celler.

Les escales de cargol eren per l’ús del personal de servei; un cop més l’arquitectura és representant del model de societat, en aquest cas, un model altament jeràrquic i sempre preparat per la lluita (unes escales de cargol són les més fàcils de defensar, ja que una sola persona pot bloquejar-les).










Costums medievals

*El gran nombre de petits "ulls de bou" que, aquí i allà, trobem en pràcticament totes les parets del castell demostren la sempre present por a ser atacats. Aquests petits forats permetien veure apropar-se a l'enemic i tenir temps de preparar la defensa. Malauradament, no s'ha localitzat encara el passadís que segur que tenia aquest castell, però prop de l'església hi ha l'escala de caragol que permetia la fugida ràpida dels nobles. 

*Al gran menjador que ja hem descrit s'hi celebraven els àpats de compromís. Les llegendes i els propis historiadors relaten les pautes de conducta en els esdeveniments socials de l'època que resulten, avui en dia, un tant curioses. La "bona educació" obligava a escopir sota la taula, prohibia assistir a un acte públic en cas d'estar simplement refredat i eximia de culpa aquell a qui se li escapava una ventositat si era capaç de dissimular, culpant de la mala olor al gos.

D'altra banda, en el castell trobem varis indicis del que devien ser els "invents" de l'època que s'utilitzaven per millorar les condicions de vida al castell. Un dels més curiosos era el de deixar la porta de la cotxera oberta durant l'hivern a mode de sistema de calefacció. Estrany però cert; l'escalfor dels animals que descansaven a la cotxera pujava escales amunt i escalfava la resta de la casa.

*La presó, per la seva banda, és una mostra més de la permanent voluntat dels nobles de demostrar el seu  poder envers els enemics (o "presumptes enemics", diríem avui). A la presó pròpiament dita s'hi tancaven aquells que, almenys, encara tenien el dret a judici; i a les masmorres hi anaven a parar els que ja mai en sortirien, la cadena perpètua de l'època.

 



Una petita finestra a la sala de l'actual biblioteca, permetia vigilar l’interior de la presó sense que els qui hi estaven tancats se n’adonessin. De fet, aquest ull de bou prové d’èpoques encara més anteriors; quan aquesta paret donava a l’exterior, el petit forat, amb un excel·lent angle de tir, resultava molt eficient per defensar-se de possibles atacs. Aquestes espitlleres consisteixen en un forat allargat en una pedra giratòria per poder tancar la espitllera quan no es feia servir. No es coneix altre castell amb aquest sistema tan sofisticat.


Montiline 14 , SL - LLicència 1434